La vida és un conte que no sé llegir, fullejo el temps buscant el meu camí. Só glopades d'aire que no tenen fi, però quan arribi el darrer dia, no tornaran a sorgir... Beso la terra llaurada esperant beure un gran vi, catant la florida vinya del teu goig diví. La vida és un conte que no sé...

  Dessig que em controles i no necessites pausa, cor que bombeges forces, sang que aflora a l'escorça. Rubor que puja com la sàvia, escalfor que domina la terra baixa, amunt i avall com les marees, modela cosses a les arenes. Impuls de foc que abrasa, la formosa natura ho creà, perquè es...

Si jo volar pogués com ho fa la gavina... Si jo pogués des del cel albirar, ma vida com es pentina, m'hi quedaria cada dia a veure el sol brillar... m'hi quedaria cada dia, si des del cel ho pogués vivificar... però ma vida pareix més grisa i trista, ho pareix perquè no puc volar... pres sóc d'una...

Res més gran que les rialles, res tant i tant flagrant, com el so de les gralles, la teva boca ballant... Em deleixo perquè em mostris, uns segons del teu cant, és com si em regaléssis glòria, és com si no existís res més important... Estimo cada alenada d'aire, és regal pels meus sentits, no hi ha...

I com un llibre el meu cor, et provoca un gran consol, si no et pot tenir es mor, es desfà com gel al sol... I no té por de caminar, tot l'empeny al seu destí, amb la teva força es refà, el teu amor li és coixí... I com un llibre el meu cor, mostra pàgines de feblesa, agonitza sols pensar amb el...

Ressegueixo els camins amb la punta dels dits, com papallones que es passegen per camp florit, acaricio les penyes amn grans oblits, miro les carenes, amb el cor malferit... Em delecto mirant cadenes, de muntanyes perpetuades, valls que s'enfonsen i s'ajacen en grans planes, rius que serpentegen...

Els afluents ploren quan veuen lo Ter, li donen sa vida a canvi de res. Les veus es degollen per fer-se el sotmès, i, donant-li la vida, com jurament de promès, el Ter no els perdona, val més or el seu pes. Arrogant se'ls mira, com noble cortès, sa llit veu créixer, no...

Llibre vell i molt amat, hores regades d'inspiració, tes paraules traspassen el més enllà, tes tapes tacades, ta presó. Quin pensament et donà forma? Qui degué en el passat, resseguir els teus versos? Qui et besarà en acabar-te?... Gràcies per regalar-me ta saviesa... Gràcies per colmar-me...

Pel camí m'acompanya, com lacai que no em deixa, ombra intrigant d'intuïció, que em marca les passes, que no resta a l'espera, que és cridada a l'acció. Efímers són ses paraules, en les que poso atenció, però mai puc copsar-les, perquè quan se sent observada, s'emmudeix en un racó. Tímida deu se sa...

Puig que tinc l'ànima seca, i la fortuna no em fa costat, com aquell qui moneda desa, en pantalon mal foradat. Desitjo avui una bestreta, per poder tornar a ser honrat, permeteu-me una almoïna, perquè ompli sols el plat... Mes com més hi penso, més entenc, que no volgueu veure'm rescatat, potser...